EL PIAZZOLLÍSSIMO TANGO D’ASTOR PIAZZOLLA

El tango, l’expressió musical més genuïna de l’Argentina metropolitana, i més concretament de la ciutat de Buenos Aires, va trobar al compositor Astor Piazzolla (Mar de Plata, des de 1921 fins 1992) un reformador que li va donar una vitalitat renovada i va vincular a altres músiques com el jazz o la música europea clàssica, sense perdre, sinó tot el contrari, la força i l’essència d’aquesta expressió sonora i gestual, nascuda de l’mestissatge musical que hi habitava a la fi de segle XIX. 

D’arrels africanes, emparentat amb l’havanera cubana i la tradicional argentina milonga, el tango es va desenvolupar als barris baixos de la capital argentina, especialment a la zona propera a l’port, el que explica la ràpida difusió cap al continent europeu. Aquesta acceptació li va atorgar una respectabilitat al seu país d’origen, i es va començar a interpretar en els teatres i cabarets.

Piazzolla, d’origen senzill, no va trigar a convertir-se en un excel·lent músic des que als deu anys el seu pare li regalés un bandoneó. Format en el reconegut grup de tango d’Aníbal Troilo va continuar els seus estudis musicals amb Alberto Ginastera, un dels més grans compositors argentins, i més tard, a França, amb la prestigiosa pedagoga Nadia Boulanger que el va animar a seguir conreant la inspiració popular de la seva música. 

Basant-se en el tango tradicional, va començar a aconseguir enriquir-lo amb un llenguatge més modern, donant-li una profunditat i un sentit més autèntic, a el temps molt més diversificat, en un moment en que havia caigut en un tarannà previsible.

Las estaciones porteñas (1969), referides a Buenos Aires, representen les diferents cares de la ciutat en el paisatge temporal també simbolitza un estat d’ànim ple de matisos canviants. Compostes per separat, s’han convertit en una de les obres més divulgades, sobretot últimament, amb la versió de l’violinista Gidon Kemer, que les interpreta alternades amb les peces homònimes de l’il·lustre Vivaldi. L’arranjament per a quartet de corda amb piano que presentem es deu a violoncel·lista José Bragato, company de propi compositor. 

Adiós Nonino (1961) és, sens dubte, la seva composició més coneguda i versionada cop i un altre, començant per ell mateix. Es tracta d’una peça molt emotiva, escrita en el record recent de la mort del seu pare, Nonino, amb qui l’unia una relació molt estreta. 

Four, for tango és l’única obra original per a quartet de corda, formació que tradicionalment demana una perfecció en l’escriptura i en la qual aconsegueix fusionar l’esperit de l’tango, estilitzat en el seu peculiar visió, amb un llenguatge plenament incorporat als corrents estètiques de seu temps. 

La captivadora Milonga del Ángel (1966) i el trepidant ricercar de la Muerte del Ángel (1962), personatge que potser simbolitza el misteri de la inspiració, tanquen aquest programa dedicat a un dels més grans i, sens dubte, el més popular compositor argentí de el segle passat.

   1 La Muerte del Ángel (arr. José Bragato)

Las Cuatro Estaciones Porteñas (arr. José Bragato)

   2 Verano porteño

   3 Otoño porteño

   4 Invierno porteño

   5 Primavera porteña

   6 Four, for tango

   7 Oblivion (arr. Joan Sadurní)

   8 Adiós Nonino (arr. José Bragato)

   9 Milonga del Ángel (arranjat per Joan Sadurní)