COM ARRIBEN LES PARTITURES A LES NOSTRES MANS

Buenos Aires, Argentina. Lavalle, núm 1547, cinquè pis, ascensor. Secció cultural de la Societat Argentina d’Autors i Compositors.

Allà tenia el seu despatx José Bragato, compositor, violoncel·lista i arranjador de moltes obres d’Astor Piazzolla. Bragato creia necessari alliberar la música de Piazzolla d’una fatalitat: la de l’bandoneó. Havia arribat a Buenos Aires per apropiar-se de l’tango – i de la música de Piazzolla que, com és sabut, era un il·lustre bandoneonista. Quan el 1983 vaig estar a Buenos Aires buscant música per a un quartet de tango que havia fundat a Mont-real, vaig anar a veure José Bragato. Em va oferir generosament, còpies dels seus arranjaments per a quartet de cordes i piano d’obres de Piazzola. No podia imaginar llavors que un dia, sent ja veí català, coneixeria a Girona als músics de l’Quartet Gerió que, també buscaven música de tango. No vaig dubtar un instant en compartir amb ells les mateixes còpies que m’havia regalat Bragato. La majoria d’aquests arranjaments són els que avui inclou el Quartet Gerió en el seu repertori. Fins aquí l’anècdota. ¡Voilà!

Encara que vint anys més tard les notes segueixen sent les mateixes, la manera d’interpretar-les ha anat canviant. Seria tasca inútil voler imitar avui el pragmàtic estil d’aquells dos quintets porteños per els músics Piazzolla solia escriure la seva música: una estranya oposició de ritme implacable i sublim melodia, d’efecte corpori i afecte emotiu, d’erupció volcànica i infinita tendresa que els seus músics sabien despertar.

Des de la desaparició de Piazzola (1921-1992), només els grups conscients que el camí més curt que condueix a Roma no és el de la imitació sinó el de la reinterpretació, han aconseguit il·luminar, cadascú a la seva manera, trets vetllats de la música de Piazzolla: la seva textura contrapuntística que potser la preponderància rítmica i melòdica de les antigues “interpretacions autèntiques” ocultava, i la seva organització racional el material musical, subjacent a la vehemència amb la qual aquelles interpretacions arrossegaven a el públic. En canvi, en la present interpretació de l’Quartet Gerió és audible la veu del seny: la temprança, la decadent bellesa de tardor d’Oblivion amb una exquisida variació del piano vinguda des del jazz – una música a la qual Piazzolla havia lliurat la meitat del seu ànima – i no permet que el privilegi atorgat per les versions ‘autèntiques’ a la invenció rítmica i melòdica de les Quatre Estacions de Buenos Aires, esborri altres subtileses musicals que tanca la partitura de Piazzolla.

Les obres seleccionades per a aquest àlbum que es va gravar en 2009, són grans èxits de la música piazzolleana. Excepte les tardanes Oblivion i Four, for Tango, les altres peces van ser compostes entre 1954 i 1967, una època d’enorme creativitat en la qual Astor Piazzolla va definir els trets del seu estil personal. Muerte del Ángel i Milonga del Àngel, són dos models estilístics a què Piazzolla va recórrer sovint: el tango amb predomini rítmic que representa el costat dinàmic i violent de la gran ciutat, i la milonga lenta que transmet la solitud i la malenconia dels barris porteños. Aquestes emocions es donen cita a cadascuna de les Quatre Estacions porteñas, peces més elaborades en què Piazzolla deixa a l’oient respondre si es tracta de tango porteny que aspira transformar-se en música de cambra, o música de cambra que es recorda de les seves arrels en els barris porteños. Aquesta ambigüitat estètica és un recurs específic de l’kitsch com a art de l’engany, un astúcia compositiva que serveix a l’omnipresent melòman piazzolleano, com a promesa de felicitat (o paròdia de catarsi) gràcies a l’passatger afecte emotiu produït per l’efecte de la seva obsessió rítmica per el 3 + 3 + 2, l’encant tímbric de l’bandoneó i la sorprenent bellesa d’algunes melodies.

Adiós Nonino, compost en memòria del seu pare, és el tango més famós de Piazzolla:

“Em vaig proposar mil vegades fer un de superior i no vaig poder. Té un to intimista, sembla gairebé fúnebre i no obstant això va trencar amb tot. El dia que el vam estrenar, amb el Quintet, els músics i jo vam dir ‘amb això no passarà un rave, no li agradarà a ningú, però toquémoslo, és valent’. Era una època en què gairebé tots els temes de l’repertori tenien la polenta de Rampa, Els Posseïts, El que vindrà, … I Adiós Nonino acabava a l’inrevés, com la vida, s’anava anant, s’apagava. A la gent li va agradar d’entrada. Jo diria que perquè té un misteri especial, la melodia, i en contrast amb la melodia, la part rítmica, el canvi de el to i aquest gloriós final amb un desenllaç trist. Potser va agradar per això, perquè era diferent a tot. ” Llavors, Gerió, va afegir una més a les 170 enregistraments ja existents d’aquest tango.

El nou tango d’Astor Piazzolla és en gran part el resultat d’una fusió singular entre el tango porteny i altres músiques – el jazz, el rock, o la música erudita. Piazzolla, arrelat en el tango porteny, és a el mateix temps el compositor nòmada sempre disposat a desterritorializarse sobre la música de l’Altre, i a integrar-la dins de la seva pròpia invenció: el Nou Tango. Viatges, exilis voluntaris i gires de concert es espejan en el seu estil de composició que, segur del seu ancoratge identitari en el tango porteny, assumeix diferents màscares sense confondre amb cap d’elles. Piazzolla en clau de jazz o de compositor erudit és el nòmada que roman lleial al seu lloc d’origen: el tango porteny que com un murmuri o un perfum, envolta totes les seves composicions.

En el tango porteny, assumeix diferents màscares sense confondre amb cap d’elles. Piazzolla en clau de jazz o de compositor erudit és el nòmada que roman lleial al seu lloc d’origen: el tango porteny que com un murmuri o un perfum, envolta totes les seves composicions.

Piazzolla va compondre música per a un públic melòman disposat a fer-se còmplice de la seducció d’una melodia ‘inefablement bella’, o a lliurar-se activament a la ‘experiència corporal’ d’un ritme ineludible. L’estratègia compositiva de Piazzola, consisteix a aconseguir una coexistència pacífica de la diversitat en un espai de plaer sonor convergent amb el kitsch.

En suma, Piazzolla fon i confon alteritats musicals en la clara identitat del seu personalíssim estil. Reticent a les classificacions, la seva música permeabilitza els límits entre música popular i erudita, local i global, avantguardista i clàssica, en una metàstasi de gaubances tanguers que envaeix el procés de composició, la pràctica de la interpretació, la recepció de la seva música i, per què no, la temptació de fer un disc amb ella.

-Ramón Pelinski (1932-2015)